Pues si, ésto va de sentimientos. Por suerte, los humanos tenemos la capacidad de sentir y de poder demostrarlo. A veces, algunos humanos sentimos pero no lo demostramos, y por ende, tampoco lo hablamos. Eso me pasó a mi durante mucho tiempo, una parte importante de mi corta vida. Me costaba comunicarme, era como una pesada losa que transportaba en una mochila invisible pero que pesaba mucho. No lo hacía con nadie que me importara, mis parejas, mi familia, mis amigos, mi entorno. Por suerte ésto ha cambiado. Y el cambio es positivo. Positivo porque es otro paso más dado dentro de mi proceso de crecimiento personal.
He aprendido a comunicarme, a no reprimir lo que siento, a decirlo y a no sentirme mal por haberlo dicho.
Y por eso ahora abro la puerta de mi mente y de mi corazón y me confieso ante el mundo : SIENTO !!! Y lo que siento se podria definir como lo que profanamente llamamos como AMOR. Lo pongo en letras mayúsculas porque es una sensación ya conocida por mi pero diferente en aspectos realmente trascendentes para mi persona.
El destino es caprichoso, mucho, pero no se puede obviar ni detener. Y a mi el destino me ha hecho un regalo ante el cual ni puedo ni quiero cerrar los ojos. Ha aparecido una persona en mi vida, una persona que me ha hecho aprender que no hay que tener miedo a querer. Y ha llegado en el mejor, posiblemente, momento de mi vida. En ese momento en el que eres consciente de la madurez aportada por lo vivido, y consciente de que todo ello me va a ayudar a ser y sentir lo que nunca he sido y he sentido.
Con respeto, con entereza, con tranquilidad, con serenidad, con alegria, con felicidad, con tantas y tantas cosas que no tuve o que me negué en todo mi pasado reciente.
Sentir conscientemente y no oníricamente es lo mejor que te puede pasar en la vida, cada vez lo tengo más claro.
Sólo me queda decir una cosa : Moltes gràcies a una noia de Can Plana per fer-me veure que els sentiments no són sensacions a ocultar i a no parlar i treure de dins. Fora closques i complexes. Carpe Diem, Memento Mori !!!
Ahora le encuentro sentido a una frase que para mi ha sido readaptada :
"Siento, luego existo !"
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Es muss sein. Muss es sein
ESTIMAR AMB ELS ULLS OBERTS
Ens enamorem i creiem que l'altre, és la persona ideal que ha vingut a satisfer totes les nostres necessitats.........i, per sort! ens equivoquem. Només nosaltres podem omplir els nostres buits. Adonarnose'n ens permet estimar de veritat a qui ens acompanya en aquest camí.
A l'inici d'una relació hi ha un període de passió on es barreja molt el què imaginem, el que projectem en aquella persona. Generalment, fem que l'altre tingui les característiques del nostre ideal. En aquest primer moment, la relació és més una cosa nostra amb nosaltres mateixos que una experiència compartida amb l'altre.
Quan comença l'amor
Però, com deiem, després d'aquest temps, l'altre persona comença a mostrarse tal i com és, o més ben dit, nosaltres comencem a mirar el que realment hi ha, i això no coincideix amb les nostres fantasies. Aquí comencen els conflictes. L'altre no és aquell que nosaltres creiem, sinó aquest que veiem ara. La qüestió és, doncs: -Podem començar a estimar a la persona real en lloc de quedar enyorant a la persona ideal?
La resposta és si, i aqui pot començar realment l'amor, una vegada veiem l'altre i sentim que l'estimem tal i com és. Inclús podem arribar a estimar les coses que no ens agraden pel sol fet de ser seves i l'acceptem tal i com és.
En aquest sentit, el fi de l'enamorament és la porta a l'amor. La "desil.lusió" es converteix en una gran cosa. Quan no estem "cecs" per una il.lusió, és a dir, per una idea del què és l'altre, comença la possibilitat real de que l'amor succeeixi, perquè l'amor només es don entre dues persones de carn i òs, i no entre dues il.lusions.
L'amor porta feina, perquè no es contrueix d'il.lusions, només és possible entre dos éssers lliures únics i, per tant, diferents. Poder tenir aquestes diferències és una de les qualitats de l'amor perquè, a la llarga, ningú vol viure amb una marioneta, un "clon" d'ell mateix.
El camí per obrirnos a l'altre i a l'amor passa per obrirnos a nosaltres mateixos, ser conscients de les nostres necessitats i treballar per satisferles, per créixer de manera individual. Moltes vegades, en el fons, no ens valorem el suficient i patim per això. Llavors, busquem a l'altre per suavitzar, calmar el nostre dolor, perquè ens digui "Quant ens pot estimar". Volem que ens ho demostri tot el temps i de la forma exacta en què ho necessitem.
I, tot i que en l'amor sentim atracció i benestar, l'altre no està per moure's exclusivament segons les nostres necessitats i expectatives. Necessitem adonarnos de que existeix la possibilitat que dues persones es trobin, encara que hi hagi diferències, sempre que les uneixi les ganes definibles d'estar junts.
Escoltar per acceptar
No es tracta d'intentar convéncer dels nostres punts de vista sinó de trobar quelcom nou per dirnos. Escoltar és la clau per descobrir a l'altre en tota la seva humanitat i d'aquesta manera començar a estimar. Si no ens obrim a l'altre, si només intentem convèncer, tan sols aconseguirem quedarnos amb el què ja sabiem.
Una de les claus consisteix en descubrir el plaer d'obrirnos a les coses noves, a tot el què l'altre aporti, explorar amb inocència les nostres diferències. Si només em fixo amb lo meu, amb el què vull, la vida seguirà com fins ara; si em llenço a l'aventura d'entendre idees i emocions, incorporaré coses noves però, sobretot, t'incorporaré a tu amb la teva apassionant individualitat.
L'amor comença quan descubrim a l'altre, ja no una idea del què hauria de ser, sinó a aquest nou ésser que em sorprèn en tota la seva originalitat. Aquesta és una part de l'amor, el descubriment i la capacitat de sorprendres sense encaixar a l'altre en les nostres idees; sortirnos de la idea de com hauria de ser, obrirnos a "lo nou", obrirnos a l'amor!
Publicar un comentario