Desidia

El cos humà és sabi. Molt sabi. Després d'una setmana plena d'estressos i situacions complicades a tots els nivells, i després d'estar ahir passant un dia que podriem qualificar de "festivo-extrany", avui m'ha atrapat la desidia.
Vaig arribar tard a casa, molt tard en comparació a l'hora que havia sortit. Però tot i ser tard, tenia els ulls com dues taronjes de l'horta valenciana.
Aquest fet ha comportat que, encara que el sentiment fos de son, no hagi dormit poc menys de dues esquifides hores. A les 10 del matí, avorrit ja de donar voltes per casa i amb un cert neguit de no saber ben bé que és el que pasa, estava degustant una sensacional xapata de pernil al meu estimat restaurant de les "4 carreteres" i a les 11 estava fent una rentadora de diumenge. I seguia sense tenir son. Com pot ser que el cos humà faci aquestes coses tant extranyes ? Com pot ser que mort de son com estava, estés molt més despert del que havia estat mai ? Com pot ser que una persona com jo, amic íntim del deu Morfeu, avui no dormís ?
Preguntes sense resposta, o respostes que malgrat que es coneixen no es volen fer patents. Diuen que la veritat ens farà lliures, però de vegades la veritat fa mal, massa mal. I la meva veritat actualment és la meva veritat.
La resta del matí he restat en un estat de semiinconsciència desídica. M'explico. Sabia que tenia una llista de tasques a fer i no he sigut motriu ni mentalment capaç de fer-les, i el pitjor del cas és que no hi havia una explicació aparent. Diguessim que de tant pensar aquesta setmana, el meu cervell m'ha traït i ha fet el que se sol dir en l'argot de la F1 un "stop&go" amb penalització inclossa. He dinat, menjar preparat d'aquell que un bon dia vaig descobrir, com no podia ser de cap altre manera dins aquesta catarsi desídica. I ha estat llavors, en plena voràgine de les MotoGP que ha estat quan el meu cos i, suposso, que el meu cervell han dit prou. I ha estat llavors quan he dormit, profundament i perdent tota noció de l'espai i del temps. Deurien de ser les 9 tocades del vespre quan el mal de coll i cervicals m'han fet tornar al mon dels vius. I ha estat llavors quan la magnitut de la tragèdia (no el llibre de Monzó, que ja posats aprofito per recomanar-lo...) ha estat més evident. Sol, amb la feina per fer, amb ressaca sense haver tastat ni una gota d'alcohol, amb el cap de setmana pràcticament esgotat i amb una sensació de que hauria de ser una mica més pragmàtic i sobretot pràctic. Avui he après una altre lliçó, no paro, i és la de que no cal donar totes les teves energies vitals a allò que per la teva actuació directa no puguis control·lar, ja sigui feina, familia, amics o amor. Perquè si ho fas, arriba algun dia que et desconnectes del mon i t'acabes perdent d'altres coses que passen pel camí i pel teu costat i que ja no les tornaràs a viure. Està clar, tothom fa la seva, perquè haig de ser jo menys ?
El proper any, aniré al mercat de música viva de vic, d'aquí poc faré kayac amb tota una tropa d'eixalabrats i és possible que em retrobi amb els companys de la pleistocènica EGB a mitjans d'octubre. De mentre anirem reomplint els buïts d'agenda que sorgeixin. I tot això, a banda de treballar i que no falti, a esperar la gran cita de l'any : Inici de la temporada 2007/2008 el proper 24 de novembre !
La setmana que ve tindrem una nova cita amb la Mercé, entre concerts, vins i d'altres varietats festives.
A ella la segueixo esperant (algú amb dos dits de front no esperaria a la dona de la seva vida !?!?!), però espero que a partir d'ara sigui d'una manera més intel·ligent per part meva. Com diu el meu estimat mestre Yoda dels "Star Wars", "hazlo o no lo hagas per no lo intentes...". Per tant, estic obligat a fer-ho i no tant sols a intentar-ho, a portar millor els meus estressos, siguin de la natura que siguin. Sino el meu cos em trairà, i amb la saviessa no es pot fer més que aliar-se.
Avui no tinc cançó, de fet no se ni com he pogut escriure tant després del dia que porto, però com que tinc més rotllo que una pel·lícula argentina, no se de que m'extranyo. De totes maneres, aportarem un títol simpàtic d'un grup que va durar el que va durar : Spin Doctors i el seu "Two princes",una mica de marxeta no m'anirà malament.
Seguirem informant, espero que amb una mica menys de desidia ...

P.D.: Aunque no debo, lo hago, que amb tanta disciplina em convertiré en un "marine txusquero" amb més mala llet que un ànec mut de l'empordà : Records dels meus pares, un petó !